Dia 7 de juliol va fer 43 anys que una trentena de mallorquins ocuparen sa dragonera per evitar-ne la urbanització per part de l’empresa PAMESA, volent construir hotels i casinos, gràcies a la seva defensa no va ser fins al 1987 quan el consell insular la va transformar amb el que avui dia el coneixem com parc natural .

Sa dragonera junt amb els illots de el pantaneu i  Sa Mitjana formen el conjunt protegit parc natural de sa Dragonera.
Aus, fauna terrestre i flora endèmica conviuen.

Antigament la foca monja un mamífer autòcton va habitar aquest paratge avui dia extint per la zona… Per sort avui dia podem veure cetacis com el dofí mular i el comú.

Tot i que els grans protagonistes són els dracs salvatges, dragonets,  sargantanes O millor dit el llangardaix de Lilford. Espècie dominant a l’illa

Fan d’aquesta illa un paratge natural indispensables on conviuen nombroses espècies incloent les terrestres i led marines, com la  posidònia que alberga moltíssimes espècies marines.

Una anècdota a destacar, es creu que el seu nom és causat pel seu resident el drac, però hi ha dades de que prové del vocable llatí (traco/nis) (traconaria, dragonera) significa endurirà sota la terra, esquerdes subterrànies. En referència la fenadura que hi ha a la cova d’aigua dolça que durant una època fou subministre d’aigua durant almanco anys 902.
Al llarg dels anys va esdevenir propietat d’innumerables personatges:

-A l’època  talaiòtica es va fer servir pels enterròs, particularment Es Lladó com necròpolis.
-1232 va ser propietat de l’Obispo de Barcelona.
-1811 Propietat de la família Villalonga.
-1934 Joan Marc Ordinas va comprar l’illa.
-1941 Joan Flexas de s’Almudaina -Verga Petit- va adquirir l’illa per fer-la servir pel contrabandisme de material cap a Mallorca.

Informació:
www.wikipedia.org
www.conselldemallorca.cat
www.caib.es

Conte de Sa Dragonera

“Això era i no era quatre illes enmig de la mar, terra antiga plena

de tota mena de dracs”

Dracs i humans illencs grans i petits, hi vivien tranquils fins que, no se sap d’on, vaarribar el rumor que els dracs eren bésties dolentes que guardaven tresors i riqueses al niu.

El humans començaren a vendre els seus sentiments, feren

caceres i de dracs i en saquejaren els caus…

Una draca, gran i valenta, en va aconseguir escapar amb tots els dracs petits que va poder dur sobre el llom; cansada per l’esfoç, va aterrar a la mar, no gaire enfora de l’illa més grossa.

Quina era aquesta Illa?

Allà fou on, de tristesa, la darrera gran draca va morir. Amb les darreres llàgrimes, la pell li va tornar de pedra i roc, e es va transformar en una illa on els petits dracs podrien viure en pau.

Passaren anys i mil·lennis, però malauradament els humans humans continuaren fent calaix dels seus sentiments. Un dia volgueren construir en aquella illa i deixar sense casa als dracs petits i els altres animals que hi havien conviscut durant segles…

Els dracs passaven pena pel seu futur, però… quina gran sorpresa!

Uns humans de les illes veïnades hi anaren a fefesar-ne la preservació per protegir els dracs petits de l’illa i tota la natura.

Conta la llegenda que la dragonera, drac de roca, va plorar d’alegria pensant en els dracs petits i aquell mateix dia el nivell de la mar va pujar uns instants arreu del món.

Autor Melicotó

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *